La nadala dels refugiats
Ahir navegant per el YouTube, descobrí aquesta nadala cantada per xiquetes i xiquets del col·legi José Maria Oltra de Montcada. Els xiquets la canten en valencià, àrab, i finalment, castellà. La nadala és un poema de Marc Granell, musicat per Francesc Anyó. A més, els acompanya el cantautor valencià Andreu Valor i els músics Clara Martínez i Blai A. Vañó.
La lletra és la següent:
Camina que caminaràs.
A on el camí ens durà?
Siga on siga a on ens duga
que siga lluny de la fam,
que siga lluny de les bombes,
que siga lluny de l’espant.
No hi ha, però, més que portes.
S’alcen murs al nostre pas.
Ja al cel no queden estrelles
que òbriguen els cors tancats.
Ja que vam fer un treball en psicologia sobre aquest tema, m'ha paregut adequat penjar-lo ací on tothom pot veure'l i escoltar la cançó. El 'problema' dels refugiats és quelcom que ens tocarà viure com a mestres en el futur. No vull dir que ara no ens toque de prop però sí que serà diferent d'ací a uns anys quan tinguem xiquets d'altres països a l'aula i haurem de fer-los sentir còmodes i en comunitat en les altres companyes i companys.
He de dir, que seguisc sense entendre com aquest tipus d’atrocitats poden ser permeses. Tampoc entenc com uns xiquets en una part del món es poden banyar en bitllets i altres no poden ni banyar-se en aigua; com uns no saben si prefereixen jugar a la PlayStation 4, a la tauleta, al mòbil, etc. i com altres no tenen ni l’oportunitat de jugar amb una pedra, perquè la seua principal meta en la vida és poder fugir per viure.
És increïble veure com els nivells de desigualtat s’incrementen cada vegada més.
Mire al meu voltant, i ens veig rodejats de famílies, persones que ens estimen, alimentació, salut, educació, electricitat, és a dir, coses “essencials” per a viure. Coses que aquestes persones no tenen.
Crec que la gent no és conscient ni de la meitat de coses que la gent està patint en el món, i tots hauríem de tindre moltíssima CONSIDERACIÓ i sobretot valorar allò que tenim, que sempre ens estem queixant que volem i volem més.
La lletra és la següent:
Camina que caminaràs.
A on el camí ens durà?
Siga on siga a on ens duga
que siga lluny de la fam,
que siga lluny de les bombes,
que siga lluny de l’espant.
No hi ha, però, més que portes.
S’alcen murs al nostre pas.
Ja al cel no queden estrelles
que òbriguen els cors tancats.
He de dir, que seguisc sense entendre com aquest tipus d’atrocitats poden ser permeses. Tampoc entenc com uns xiquets en una part del món es poden banyar en bitllets i altres no poden ni banyar-se en aigua; com uns no saben si prefereixen jugar a la PlayStation 4, a la tauleta, al mòbil, etc. i com altres no tenen ni l’oportunitat de jugar amb una pedra, perquè la seua principal meta en la vida és poder fugir per viure.
És increïble veure com els nivells de desigualtat s’incrementen cada vegada més.
Mire al meu voltant, i ens veig rodejats de famílies, persones que ens estimen, alimentació, salut, educació, electricitat, és a dir, coses “essencials” per a viure. Coses que aquestes persones no tenen.
Crec que la gent no és conscient ni de la meitat de coses que la gent està patint en el món, i tots hauríem de tindre moltíssima CONSIDERACIÓ i sobretot valorar allò que tenim, que sempre ens estem queixant que volem i volem més.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada