Pàmfil rep una lliçó
Pàmfil rep una lliçó
Adaptació d'un conte popular del Carib
El xic desobeïa a casa i no respectava a ningú, ni tan sols als seus mestres. Per si açò fóra poc sempre es ficava en baralles de les quals, per sort per a ell, eixia vencedor perquè era més alt i fort que els seus contrincants.
Un dia es va enfrontar a un xic anomenat Rufino i li va guanyar quan li va propinar quatre punyades en el pit. La notícia va córrer com la pólvora entre els veïns i va arribar a l'orella de la seua mare. La pobra es va disgustar moltíssim perquè estava farta que el seu fill fóra un ximple fanfarró que estava tirant la seua vida per la broda.
Decidida a posar fi a la situació va eixir de casa i es va presentar en la cabanya d'un mag molt famós per ser bon endeví i remeiar tots els mals.
– Senyor, vinc a la recerca d'ajuda. El meu fill és bon xic, jo ho sé, però està acostumat a eixir-se sempre amb la seua i va per mal camí. Si segueix així em tem que un dia va a ocórrer una tragèdia. Què puc fer?
El mag, un home ancià d'ulls xicotets i mirada cansada, es va quedar mirant a l'infinit durant uns segons. Després, li va dir:
– Tranquil·la, jo li diré què fer per a solucionar aquest desagradable problema.
– Tranquil·la, jo li diré què fer per a solucionar aquest desagradable problema.
Es va donar la volta, va obrir un gruixut sac de cànem i va traure del seu interior una pedra molt rara amb forma punxeguda.
– Tinga aquesta pedra que el déu del Tro ha llançat a la terra. Té poders màgics! Fique-la en un poal gran ple d'aigua. Al matí, quan el seu fill s'alce, faça que es banye amb l'aigua del poal. Açò és tot.
– Així ho faré. Mil gràcies per atendre'm, senyor.
– Tinga aquesta pedra que el déu del Tro ha llançat a la terra. Té poders màgics! Fique-la en un poal gran ple d'aigua. Al matí, quan el seu fill s'alce, faça que es banye amb l'aigua del poal. Açò és tot.
– Així ho faré. Mil gràcies per atendre'm, senyor.
A la dona li va semblar molt estrany el mètode del mag però a hores d'ara la màgia era l'única esperança que li quedava i almenys havia d'intentar-ho.
En arribar a casa va seguir les instruccions passe a pas: va omplir un enorme calder que guardava en la golfa, ho va omplir fins a desbordar i va deixar que la pedra se submergira i es posara en el fons.
Hores després, ja al matí, va despertar al xic i li va convidar a donar-se un bany refrescant en l'enorme llibrell. Ell no sabia que formava part d'un pla i com feia molta calor, va acceptar confiat. Després va desdejunar i es va anar al carrer a fer el vague com tots els dies.
Casualment es va creuar amb Rufino i li va faltar temps per a embolicar-se a colps amb ell. Pàmfil ficat en problemes una altra vegada!
Sí, de nou la mateixa història, però en aquesta ocasió va succeir alguna cosa amb el que Pàmfil no explicava: per primera vegada va perdre la baralla i va acabar vençut en el sòl i ple de blaus per tot el cos.
Va haver de tornar a la seua casa quasi arrossegant-se i amb un mal de cap insuportable. Mentre ho feia no deixava de preguntar-se com era possible que un tipus prim i maldestre com Rufino li haguera derrocat amb tanta facilitat. Ell era un guanyador nat i ningú ho havia aconseguit mai!
La seua mare va sentir molta pena quan es va presentar adolorit i amb cara de fracàs, però d'altra banda es va alegrar perquè va comprendre que havia sigut per l'efecte màgic de la pedra del déu Tro. El xic mereixia un bon escarment i perdre la baralla li faria reflexionar!
La dona no s'equivocava. Durant molt temps Pàmfil va cercar una explicació lògica a aquella derrota, però mai la va trobar. Ella sempre va callar i va guardar el secret. La part positiva de tot açò va ser que el xic es va adonar que havia de canviar d'actitud davant la vida, davant els altres i el primer de tot, amb si mateix.
Va prometre a la seua mare que les coses anaven a canviar i com en el fons era un bon xic, ho va aconseguir. Pàmfil es va convertir en un jove adorable al que tothom va començar a respectar però no per la seua força, sinó pel seu bon comportament.
Bé, com que em pareixia massa reflexionar sobre aquest conte en la mateixa entrada aprofitaré per a parlar des dels comentaris.
ResponEliminaAquest conte que he trobat sobre l'educació és un bon exemple per a completar l'anècdota que Alba Girón ens ha contat hui, però a més es fan al·lusions a l'assetjament escolar, l'empatia, l'educació com ensenyament de disciplina...
Relatat de manera senzilla i amb els personatges principals, es veu clarament el problema principal de la majoria dels nens de hui dia, així com la resposta a la continuïtat del patriarcat: no podem educar els nostres fills (sobretot si són homes) amb capritxos, complint sempre els seus desitjos de manera immediata, deixant-los passar perquè ''són xiquets''.
No, no ho són, perquè dins de 20-30 anys tu no saps si el teu fill volgut i tan bo serà un pederasta, un violador (potser és un poc dràstic i se n'ix del conte penjat però per relacionar-lo amb el que va comentar una companya amb un vídeo l'altre dia ''Algún día me llamarán puta'')
De veres volem viure en aquest tipus de societat, on els xiquets per tindre un aparell reproductor determinat entre les cames siguen més que les xiquetes? Som tan diferents que hem construit un món desigualitari? No anem tots a les cendres quan tanquem els ulls?
No deuríem, per tant, educar en la igualtat i donar les mateixes oportunitats a tots i totes, evitant així casos de bullying, abusos, masclisme, diferències salarials?