FIVE DAYS TO DANCE

Rodado entre San Sebastián y Bremen, este documental de producción valenciana y vasca presenta un interesante proyecto educativo basado en la danza-teatro a manos de los coreógrafos Amaya Lubeigt y Wilfried van Poppel, dos bailarines y coreógrafos que llevan a cabo un interesante proyecto educativo con alumnos de secundaria

Al principi de Five Days to Dance, que té una estructura circular, veiem com Amaya i Wilfried munten un espectacle de dansa amb un grup d'alumnes d'un institut alemany. És el final d'una setmana de treball amb ells. A continuació, els veiem en sa casa, preparant un nou projecte que els portarà fins a Sant Sebastià, en concret fins al col·legi Larramendi, on començaran una vegada més amb la seua activitat de dansa-teatre. En el col·legi donostiarra, durant una setmana, se suspendran les classes per als alumnes de 3r i 4t d'ESO (d'entre 14 i 16 anys) i eixe temps ho dedicaran a treballar amb Amaya i Wilfried, amb el propòsit de posar sobre escena un espectacle de dansa.

Encara que la pel·lícula es planteja com un documental sobre el món de la dansa, la qual cosa trobem realment en Five Days to Dance és una interessant reflexió sobre l'educació. Per a aprendre a ballar i poder muntar un espectacle en cinc dies, els huitanta xavals del Larramendi hauran d'aprendre primer a comunicar-se, a tocar-se i a expressar-se per mitjà de la dansa; només així aconseguiran treballar en equip per a conformar una coreografia. Durant cinc dies, els xics abandonaran els rols que tenen assignats i seran algú distint, de manera que el xic popular es convertirà en un més i la xica tímida mostrarà els seus dots per al ball.

Al llarg del metratge, els directors van mostrant el que ocorre dia a dia en el Larramendi. No presenten únicament la vida dels xics en el col·legi, sinó que han seleccionat a alguns d'ells, dels que sabrem un poc més pel que diuen i pel que fan. Els xavals parlen dels seus sons, dels seus pors, dels seus esperanzas... la dansa pareix haver-ho canviat tot, però ells són conscients que la setmana que ve tot tornarà a la normalitat, però, encara que això ocórrega, serà igual que abans?

En realitat, la qual cosa podria considerar-se com un documental sobre dansa el que fa és replantejar tot el nostre sistema educatiu i ens conduïx a una interessant reflexió sobre el que convé fer amb els alumnes en les classes de secundària, perquè l'escola, d'una banda, pareix encabotada a preparar els alumnes per a la vida i per al mercat laboral, però, d'un altre, mai hauríem d'oblidar que la seua funció principal és la de formar persones, ciutadans i ciutadanes amb criteri, capaços de pensar per si mateixos i posar en dubte tot quant els rodeja.

No resulta estrany que el documental haja sigut rebut amb els braços oberts per quasi totes les comunitats educatives, ja que posa sobre la taula un debat que encara hui en dia seguix obert: la necessitat d'un gran pacte educatiu i la importància que tenen les arts en la formació integral de l'individu. És una de les assignatures pendents d'Espanya, els responsables d'educació de la qual miren de reüll als seus països veïns, conscients que moltes coses haurien de canviar per a poder posar-se a la seua altura. L'educació, per descomptat, ha d'estar per damunt de la política, però, per desgràcia, a Espanya l'educació s'ha utilitzat en massa ocasions per a fer campanya electoral.

En definitiva, com ja s'ha dit, Five Days to Danse té una estructura circular i, per tant, no acaba amb la funció del divendres dels xavals del Larramendi, sinó amb Amaya i Wilfried entrant en una aula el dilluns següent a Alemanya. És el final, clar, però també un nou principi.