SETMANA DE L'11 AL 15 DE DESEMBRE

➦El dimarts vam passar un dia un poc caòtic perquè a primera hora teníem un examen d'estructura social, aleshores tothom estava nerviosíssim i encara que no és excusa, la majoria no vam poder llegir el text que Carles ens havia enviat, així que va optar per deixar-nos les dues hores per avançar el nostre treball en grup. 

Va costar-me un poc centrar-me a l'inici perquè les meues companyes no havien pogut vindre però vaig començar a fer taules de les dues setmanes amb totes les activitats que havíem trobat juntes el dia anterior. 

El que més volem remarcar en aquesta unitat és el treball en equip, la cooperació i eliminar les tasques tradicionals d'exercicis i més exercicis, encara que hem fet alguna fitxa que altra al disseny. 

També volem treure'ls al pati per fer activitats a l'aire lliure o practicar balls, o inclús anar d'excursió qualsevol dia 🌞

Encara que a l'inici semblava un treball senzill, el que més costa és poder enquadrar tantes idees i activitats amb el tema que hem elegit i a més poder tocar totes (o quasi totes les àrees) d'acord amb el nostre currículum. 

En alguns moments mentre redactem el treball pense si realment les mestres fan aquests tipus d'esquemes per a tot un curs, perquè si ja en dues setmanes anem un poc angoixades i se n'anem quedant sense idees... és complicat crear una unitat per a un any sencer. 

A més, al ser d'infantil i estar fent un disseny per a segon de primària sent que no estic en el meu àmbit però si prop i m'alegra veure que em puc defendre. 

El que espere és poder ser capaç de fer el mateix en l'acció i el món real 🗺 

➥Afortunadament el dijous hem pogut continuar amb el pla de Carles i comentar el text de l'avaluació i els objectius generals quan parlem d'aprenentatge. 

Quan vaig llegir-lo, vaig sentir que no havia entés res i que n'hi havia conceptes que no acabava de comprendre, i em va saber greu. Però hui en arribar a classe hem pogut preguntar dubtes i hem acabat obert un debat sobre l'autoavaluació. 

Per exemple, he preguntat què significaven exactament els objectius operatius. 

De seguida el professor ha entrat en una explicació sobre la pedagogia conductista i l'evolució fins a la pedagogia cognitivista.

La primera d'elles, i la crítica de l'autor del text, és a la pedagogia tecnològica, basada en el conductisme. Com l'experiment del gos de Pavlov, el conductisme només analitza el que hi ha dins del cervell, però no hi ha manera de treure'l (igual que Freud amb l'Ello, el jo i el superjò).

Pel que fa als objectius generals, deriven d'ells els objectius específics, però a més es poden dividir en objectius operatius, normalment el que anomenaríem 'avaluació'. Aquest seria un procés lògic si no existira una controvèrsia, com bé ha dit Carles: si els objectes operatius només es fixen en allò que és observable, es deixen pel camí molts altres aspectes que també són importants i passen desapercebuts. 

En canvi, amb l'arribada de la segona pedagogia, es comença a analitzar què hi ha al cervell, fixant-se en els processos més que en els resultats. Els outputs tenen més rellevància que els inputs.

Per altra banda, hem entrat en el tema de l'autoavaluació, i moltes companyes han nomenat el fet que en les escoles a les quals anaven o els instituts hi havia professors que deien: Quina nota vols? I com si responies 9 o 5, la ficaven sense més. 

És positiva o negativa aquesta actuació? És ètica i moral? 

Altres companyes han dit que, ja que els professors feien això, aprofitaven i es ficaven la màxima nota, encara que el seu esforç no fóra l'adequat.

El primer problema que hem tingut a l'hora de donar la nostra opinió és que moltes ens n'hem anat per la branca de la qualificació i no l'avaluació. Personalment, pense que l'autoavaluació no és ficar-te un 9 o un 5, sinó adonar-te al final de cada trimestre o del curs com ha sigut la nostra tasca com alumnes, si podem millores algunes coses, o si per contra el nostre esforç ha sigut màxim. 

Per tant és millor fixar-nos en l'esforç i no en un nombre a final del nostre recorregut. L'autoavaluació és com un regal, però hem de saber com enfocar-la: si un nen amb dificultats s'autoavalua i veu els seus errors, encara se'n penedirà més i això l'ajuda. 

La responsabilitat d'un bon docent és ficar les notes i no caure en el tòpic que les alumnes són les responsables d'eixe nombre. 

En conclusió, estic d'acord amb la meua companya Núria Cerrillo pel que fa a l'esforç de cada persona en els seus estudis. És important saber veure com podem millorar les nostres capacitats o quines estan òptimes per al nostre nivell. 

Arribats a aquest punt, sí que he aconseguit entendre molt millor el text i voldria exposar una anècdota sobre aquestes coses de les avaluacions:

Quan estava a l'institut en 1r de batxiller vaig conviure un any amb un professor que li donava més importància als processos que als exàmens i a la nota final. De fet, molts companys es queixaven perquè deien que ficava 'la nota que volia', quan en realitat era el mestre que més treball o esforç feia a l'hora de puntuar el nostre treball. 
Els exàmens constaven sobretot de preguntes obertes i fèiem projectes en grups. Per a mi, va ser un dels millors mestres que he tingut mai. 
Per a altres, el pitjor, perquè se n'eixia de 'les regles', o dels estàndards que tenim des de petits. 


Però, i si aquests tipus de mestres són el que realment necessiten els alumnes, i per això els recordem passats els anys?